Llegendes

Taller de llegendes i rondalles típiques de Felanitx.

Aquest taller és per conèixer llegendes i rondalles típiques del poble, amb imatges de cada rondalla.

 

SA PEDRA D'ES PERDONS

Al santuari es puja per una empinada carretera que arriba amb moltes corbes fins al cim de la muntanya. I és en aquesta carretera, una mica abans de començar la pendent, on tots els que fan el camí a peu, es detenen al costat  d'un estret congost i llancen diverses pedres contra una altra major situada en el fons, i a la qual coneixen amb el nom de "Sa pedra d'es perdons". És una curiosa forma de guanyar indulgències que arranca de la llunyana concessió, feta per un bisbe, otorgant quaranta dies de perdó per cada pedra que es llancés al fons d'aquell vall. Així estimulava de pas, als pelegrins, a col·laborar, emplenant sots, en la construcció d'un nou camí més còmode i transitable:

"Anant a San Salvadó

he-i trobareu una roca:

qui la fer o qui la toca

guanya cent anys de perdó."

Una anotació de data 4 de Març de 1617 efectuada en el llibre de sufragis de la parròquia i titulada "Dominique infraoctava Asuncionis" o "Diumenge dels perdons", explica la llegenda de la famosa pedra i aclareix seguidament que, com el camí fa anys que es va acabar, es va esgotar també el contingent de les indulgències. No obstant això àdhuc avui els que s'atreveixen amb la caminada i coneixen la història, segueixen llançant pedres a "Sa pedra d'es perdons". És una bona manera de conservar-la, a la llegenda naturalment.

ES MACOLÍ D'ES GEGANT

I parlant de pedres, a poca distància de la dels perdons i en el mateix costat del camí, seguint sempre la pujada, és visible un monòlit prismàtic, una enorme pedrota d'origen segurament prehistòric, que té també el seu nom propi i la presència està plenament explicada per la fantasia.

Expliquen que un gegant  -qualsevol dels formidables gegants que apareixen profusament en els contes i rondalles del folklore mallorquí-  caminava donant el seu quotidià passeig, quan va sentir molèsties a l'interior d'una de les seves sabates. Es va asseure en el cim de la muntanya i es va descalçar la seva immensa bota de la qual va caure la singular pedra, quedant clavada a la faldilla de la muntanya.

Des de llavors, la pedra és per a tots és "Macolí d'és gegant" i allà segueix, on la deixarà el gegant, per si algú s'atreveix a dubtar-ho.

EL CRUCIFIX DE BERITO O LA PASIÓ DE LA IMATGE

No és aquesta pròpiament una llegenda mallorquina, sinó la història d'una singular devoció, - antiquíssima en les pràctiques cristianes - que conmemorava, el 9 de Novembre, la festa de la Passió de la Imatge amb la mateixa solemnitat que els dies de Nadal i Pasqua. Gens queda actualment d'aquesta manifestació devota que va començar a decaure a Mallorca a rel de l'adopció del Missal Romano. Gens queda, excepte un bell retaule en pedra arenisca, notable obra del segle XIV-XV, que conserva a San Salvador de Felanitx i que, en sis de les seves vuit vinyetes, polidament tallades, explica en imatges les següent història:

Vivia a la ciutat de Berito (Beirut) un piadós cristià, devot d'un crucifix que guardava en una de les habitacions. La casa va passar, anys després, a ser propietat d'un jueu que un bon dia, va descobrir en la golfa la gran imatge de Crist. Conegut el fet pels sacerdots jueus, van confiscar el crucifix i ho van traslladar a la sinagoga, disposats a fer-li objecte d'una cruel venjança.

Encesos per l'odi, els curiosos personatges van reconstruir amb la imatge les mateixes vexacions i tortures dels seus avantpassats i acabant la seva grotesca paròdia amb un cop de llança en costat de la figura, de la ferida de la qual va començar a rajar abundant sang. Incrèduls encara davant el prodigi i desitjosos de portar la bufonada fins a les seves últimes conseqüències, van reunir a quantiosos malalts, paralítics, tolits i cecs que sanaven miraculosament en ser untats amb aquella sang, davant els atònits ulls de la jueria.

La capacitat de sorpresa d'aquells prohoms de la sinagoga, va quedar més que satisfeta amb aquelles manifestacions i van córrer a prostrar-se davant el bisbe de la ciutat, manifestant públicament el seu penediment, i sol·licitant ser admesos en la fe que ells mateixos havien provocat.

La llegenda s'encarrega també de revelar la raó de la devota pràctica i, lluny de conformar-se amb arguments purament doctrinals que justificaven sobradament la seva difusió, segueix explicant que, en ser presa Beirut pels mahometans, es van donar pressa a tirar al mar el miraculós crucifix. Aquest es va allunyar surant sobre les ones i, va arribar a les costes espanyoles, enfilan contra corrent el curs de l'Ebre i del Segre, i va ser recollit a Balaguer, on se li venera devotament. València reivindica també pel seu Crist de San Salvador la sorprenent història, afirmant que va ser el Turia en riu escollit per la imatge.

Encara que el Crist, en el seu periple marítim, va haver de passar prop d'ella, Mallorca no té, en aquesta ocasió, tantes pretensions. Es conforma amb haver rebut la llegenda, haver-la fet objecte de la seva devoció i conservar fins avui la història d'aquest passatge fantàstic-religiós, en el bell retaule que qualque escultor del país llaurés entre els segles XIV i XV i que conserva el santuari de San Salvador a Felanitx com una de les seves més precioses joies.

LA FUENTE DE SANTA MARGARITA

Té també el seu protagonisme llegendari l'aparició de la font pública de Felanitx que va caminar tantísima lligada a la història de la vila.

Encara que les primeres notícies daten de 1310, el seu origen és incert. Va haver de ser excavada, doncs la deu no aflora a la superfície del sòl i, mancant document que donin fé del seu descobriment, una antiquíssima llegenda s'encarrega de fer-ho.

Era el vint de Juliol d'un estiu particularment sec quan un important personatge, arribat de vista a la llavors petit llogaret de Felanitx, va deixar el seu cavall lligat a uns matolls, enfront del lloc d'avui ocupa la parròquia. La calor i la set van impulsar a l'animal a furgar amb les seves potes, endevinant instintivament la presència d'alguna vena d'aigua.

En tornar el cavaller a la recerca de la seva montura, l'aigua fresca i neta aflorava  per tot entre la general gaubança dels veïns que van atribuir al sant patró del dia  -Santa Margarida-  la miraculosa troballa i la van instituir, des de llavors, en perpètua patrona de la vila.

Des d'aquell dia fins avui la font de Santa Margalida ha sofert diverses reformes, aprofundits sempre a la recerca de l'aigua que amenaçava amb extingir-se però que sempre, mes o menys abundosa, no ha deixat de rajar a partir de l'inconcret i llunyà any del seu descobriment.

A continuació, vos mostrarem algunes imatges de com va anar l'activitat: